La incompatibilitat emocional dels valencians
GIL-MANUEL HERNÁNDEZ Sosté Michel Lacroix que vivim en l´era del culte a l´emoció, i cita tant Edgar Morin com Antonio Damasio quan afirmen una nova visió de l´home que combine tant l´homo sapiens como l´homo sentiens. Per això, el filòsof francés adverteix que, tot i que el nou gir emocional té la virtut de refrenar els excessos del racionalisme, també conté el perill de generar, dins un context d´hiperconsum, una hipertròfia bulímica d´emocions desconnectades dels sentiments. En conseqüència, Lacroix dóna la benvinguda a les emocions tant de temps reprimides, però a condició que estiguen vinculades a sentiments sincers com els que, per exemple, desperten les identitats col•lectives. En eixe sentit, doncs, l´emoció compartida esdevé un instrument essencial de reconstitució del vincle social, un mitjà privilegiat de «fer comunitat».
Al País Valencià, des dels temps de la batalla de València, sabem molt de la connexió entre emocions i sentiments. Perquè, cal recordar-ho, en este país hi ha hagut una batalla, encara no acabada, sobre la definició de la nostra identitat com a valencians. I com en tota batalla, els dols bàndols en pugna han desplegat el seu repertori simbòlic, emocionalment i sentimentalment carregat, per refermar la seua versió de la valencianitat. El problema ha sigut que, dissortadament, les emocions expressades per ambdós parts han sigut incompatibles entre si, de manera que el sentiment emocional que els individus d´un bàndol experimentaven els inhabilitava, ideològicament però també afectivament, per a accedir a l´experiència emocional de l´altre bàndol, generant, en no poques ocasions, un autèntic bloqueig psicoemotiu que impedia necessàriament qualsevol acostament polític entre les diverses vessants del valencianisme.
D´esta manera, acabà generant-se una mena de patologia col•lectiva i individual, una incompatibilitat emocional que ha comportat la repressió de les emocions despertades pels símbols dels altres o la negativa a emocionar-se amb els símbols dels altres. I ja sabem que, si hom no és capaç d´emocionar-se juntament amb un altre, hi ha molt poca comunicació possible, per molta retòrica que s´empre sobre la superació del conflicte i el consens necessari entre valencians. Amb la conseqüència afegida que són unes altres forces les que exploten la discòrdia emocional per obtenir els seus propis beneficis.
Els exemples de la incompatibilitat emocional dels valencians són ben nombrosos i reveladors. D´una banda, hi ha els qui s´han emocionat, de vegades orgullosament, amb les Falles, les festes patronals, la Geperudeta, l´himne regional del mestre Serrano, La Maredeueta de doña Concha Piquer, la senyera reial del cap i casal, els miracles de Sant Vicent Ferrer, lo crit del Palleter, les cançons del Titi, la dolça llengua valenciana o la valenciania. D´altra, n´hi ha els qui s´han estremit, no menys orgullosament, amb els aplecs nacionalistes, la nova cançó, la genialitat de l´Ovidi i els poemes de Vicent Andrés Estellés, la muixeranga, el penó de la Conquesta, les manis antifranquistes, els textos de Joan Fuster, el Cant dels maulets, el record de Miquel Grau o la llengua del tio Canya. I enmig, una frontera estranya, impermeable, quasi com un mur de la vergonya casolà que tan poc ens ha ajudat a entendre´ns. I transitant per esta, tants valencians i valencianes que han experimentat la violència simbòlica de la renuncia afectiva, el malestar personal d´haver de triar els sentiments i les emocions amb què havien d´identificar-se com a valencians.
Per això, fóra bo fer-se la següent pregunta: és possible recuperar el capital emocional de tots els valencians com un patrimoni comú a preservar i a conrear dins d´un valencianisme desacomplexat, de consens i adaptat a les demandes reals de la societat? Si no és possible, és que alguna fosca ombra ens continua tenallant, incapacitant-nos per a accedir a un món afectiu que en definitiva és de tots. Al capdavall, sense allò que Lacroix anomena «mobilitzacions emocionals» compartides, les comunitats tenen un futur més aïnes negre. Potser, aleshores, caldria actuar des de la generositat, des de la voluntat de reconciliació i des de l´esforç per sentir amb els altres, perquè així, potser un dia, deixen de ser els altres. Perquè al remat, el valencianisme, abans que una desitjable opció política unificada, hauria de ser una qüestió de sentiment compartit.

*Profesor del Departament de Sociologia i Antropologia Social. Universitat de València