Viatge a l'Orient de Noam Chomsky

Bush al Pròxim Orient

Noam Chomsky (article publicat a l’Avui, 23 de Juny de 2008)

A mitjans de maig, el president Bush va viatjar al Pròxim Orient. El viatge va tenir dos destins principals, elegits perquè celebraven aniversaris importants: Israel, el 60è aniversari de la seva fundació i reconeixement per part dels EUA; i l’Aràbia Saudita, el 75è aniversari del reconeixement per part dels EUA d’aquest regne, fundat poc abans. La tria tenia sentit tenint en compte la història i la política que els Estats Units han practicat al llarg dels anys al Pròxim Orient: control del petroli i suport als líders que ajuden a mantenir-ne el flux. Però hi va haver una omissió que no va passar desapercebuda als pobles de la regió. Tot i que Bush va celebrar la fundació d’Israel, no va reconèixer -i encara menys va commemorar- un altre esdeveniment ocorregut precisament fa 60 anys: la destrucció de Palestina.

DURANT ELS SEUS TRES DIES A JERUSALEM, Bush va participar amb entusiasme en actes solemnes i va trobar temps per anar a Masada, un lloc sagrat per al nacionalisme jueu. Però no va visitar la seu de l’Autoritat Nacional Palestina a Ram Al·lah, ni la ciutat de Gaza, ni un camp de refugiats, ni la població de Qalqilya, escanyada pel mur de separació, que s’està convertint ara en mur d’annexió sota els programes il·legals d’assentament als quals Bush ha donat suport. I ni tan sols es va plantejar que tingués algun contacte amb dirigents i parlamentaris de Hamàs, escollits en les úniques eleccions lliures que s’ha fet al món àrab i molts d’ells en presons israelianes sense que res faci esperar un procés legal. Les raons per justificar aquesta actitud no s’aguanten per enlloc. I tampoc s’ha tingut gens en compte que Hamàs ha demanat reiteradament la solució dels dos Estats acatant el consens de la comunitat internacional que els EUA i Israel han rebutjat, gairebé sols, durant més de 30 anys.

BUSH SÍ QUE HA PERMÈS AL FAVORIT dels Estats Units, el president palestí, Mahmud Abbas, participar en reunions a Egipte amb molts líders de la regió. L’última visita de Bush a l’Aràbia Saudita va ser al gener. En tots dos viatges va buscar, sense cap èxit, arrossegar el regne cap a l’aliança antiiraniana que intentava forjar. Una missió gens fàcil, malgrat la preocupació dels governants sunnites pel "ressorgiment xiïta" i la creixent influència iraniana, qualificada d’"agressiva". Per als governants saudites arribar a un acord amb l’Iran sembla preferible a una confrontació. I si bé no tenen en compte l’opinió pública, tampoc no la poden ignorar totalment. En un sondeig recent entre la població saudita, Bush va quedar molt per sobre d’Ossama bin Laden en la categoria de "molt desfavorable", i va ser dues vegades més votat que el president de l’Iran, Ahmadinejad, i el líder de Hezbol·lah, Hassan Nasrallah, l’aliat xiïta de l’Iran al Líban. Les relacions entre els EUA i l’Aràbia Saudita daten del 1933, casualment l’any en què la Standard Oil de Califòrnia hi va obtenir una concessió petroliera, i geòlegs nord-americans van començar a explorar el que acabaria sent una de les reserves petrolieres més grans del món. Els EUA ràpidament van actuar per assegurar-se’n el control, un pas important en el procés per rellevar la Gran Bretanya com a primera potència mundial. La forta aliança entre els EUA i Israel va assumir la seva forma actual el 1967, quan Israel va prestar un gran servei als EUA en destruir el principal centre del nacionalisme àrab laic, l’Egipte de Nasser, protegint alhora els monarques saudites de les amenaces d’aquest nacionalisme. Planificadors nord-americans havien reconegut una dècada abans que "el corol·lari lògic" de l’oposició dels EUA a un nacionalisme àrab "radical" (és a dir, independent) seria "donar suport a Israel, ja que era l’única potència prooccidental que quedava al Pròxim Orient".

LES INVERSIONS DE MULTINACIONALS dels EUA a la indústria israeliana d’alta tecnologia han crescut de manera espectacular. Això inclou Intel, Hewlett Packard, Microsoft, Warren Buffett i altres, als quals s’han unit importants inversionistes del Japó i l’Índia -en l’últim cas, un exemple de la creixent aliança estratègica entre els EUA, Israel i l’Índia.

HI HA ALTRES FACTORS QUE SUBRATLLEN la relació entre els EUA i Israel. A Jerusalem, Bush va esmentar "els llaços bíblics", la fe "compartida per cristians com jo i els jueus", però aparentment no compartida pels musulmans o els àrabs cristians, com els de Betlem, que no poden accedir a Jerusalem, situada a pocs quilòmetres de distància, per culpa dels assentaments il·legals que construeixen els israelians. El diari The Saudi Gazette va condemnar amargament que "Bush hagués tingut la gosadia d’anomenar Israel la llar del poble elegit", la terminologia que fan servir els israelians ultrareligiosos d’extrema dreta. No cal rumiar gaire per veure que les tries que fa el president no tenen res a veure amb la justícia, els drets humans o la sagrada missió de "promoure la democràcia" que es va inventar quan els pretextos per a la invasió de l’Iraq van caure per si sols. Però totes les seves tries coincideixen en un principi general, observat amb considerable coherència: els drets són assignats d’acord amb els serveis prestats al poder. Els palestins són pobres, dèbils, dispersos i tenen pocs amics. És elemental, per tant, que no tinguin drets. En contrast radical, l’Aràbia Saudita té incomparables recursos energètics, Egipte és l’Estat àrab més important i Israel és un país occidental ric i la gran potència regional, amb un exèrcit més nombrós i tecnològicament avançat que el de cap altra potència de l’OTAN (al marge del seu patrocinador), a més de centenars d’armes nuclears, i una economia avançada, i en bona part militaritzada, estretament lligada a la dels EUA. El llegat de Bush a la regió resulta, doncs, fàcil de predir.

© 2008 Noam Chomsky (Distribuït per The New York Times Syndicate)