Hola mundo;
Al fin tenemos nuestro esperadísimo blog, esperamos que esta aventura sea mucho más divertida y enriquecedora que anteriores intentos.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
CALADOS HASTA LOS VERSOS is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 3.0 España License.
Based on a work at versoscalados.blogspot.com.
ADMINISTRADOR: ARWEN
e-mail: caladoshastalosversos@gmail.com
Creo que este blog va a ser el punto de partida de la libertad para los que "nos sobran los motivos", por fin un lugar desde donde escribir por amor al arte, sin censuras, ni una cúpula hostil que lo prohiba.
ResponderEliminarAqui cabemos todos, yayuns y yogurines, donde escribir cada uno lo que quiera.
ResponderEliminarYeeeee colegui, que ya estoy aqui!!!!
ResponderEliminarDi que si Maribelin, como dice Angel en OT este va ser el Blog SIN CENSURAS!!!jajeji
Bueno a ver si ahora hay mas suerte!
P.D.:No si al final me aficionare yo tambien a esto...jijiji
Hola amics!
ResponderEliminarM'agradaria donar la meua felicitació
al blog amb una frase d'En Jaume I:
Fórem regnes independents per la seua voluntat, sense gens de submissió, igual els uns als altres, però també fórem i ens reconeguérem com un sol poble.
Ey Miguel Angel anímate a publicar en nueva entrada y ¡¡¡gracias por estar aquí haciendo esto más grande entre todos!!!!
ResponderEliminar¿QUE FAS CHAVAL EISE DEL YEVANT?
ResponderEliminario aqui mateixa en valencastella el teu equip no a cobrat au per o me alegro molt de vert per aqui un abras
UN REPUBLICA
Per favor, que algú agarre a aquest senyor que li diuen "la opa hostil" i que li ensenyen un poquet de valencià, perque l'idioma de la nostra terreta mereix que l'utilitzem correctament.
ResponderEliminarjajaj,
PD. Opá, mejo escribe castejano!
Deu o Darwin
ResponderEliminarAvui dia la major part dels científics que treballen en l’origen de la vida accepten: u) que no va ser resultat d’una casualitat; dos) que no va ser resultat d’un miracle; tres) que va ser resultat d’un procés evolutiu. Pensem en la transició d’aquella “sopa primitiva” d’Oparin a principis del segle 20, formada per la síntesi i acumulació de compostos orgànics, a un conjunt de molècules amb habilitats catalítiques (d’accelerar reaccions químiques) i capacitat de multiplicar-se, fins a arribar al món de l’ARN, aquest cosí de l’ADN que aparentment va ser un actor molt important en l’origen de la vida. No entenem com passar de la sopa primitiva al món de l'ARN, però des que tenim una molècula amb habilitats catalítiques i replicatives podem comprendre què va seguir després.
En ciència, la manca d’una explicació plausible per a un fenomen ha de ser un impuls per a investigar sense treva. Però mai no ha de ser un argument per rendir-se, per a la claudicació de la raó o per a la cerca d’explicacions fora de l’àmbit estricte de la naturalesa. En aquest sentit, el disseny intel•ligent (DI), en el millor dels casos, és el producte de la vagància o d’una impaciència injustificable.
Hi ha una diversitat de moviments creacionistes que abasten des dels que segueixen al peu de la lletra la Bíblia fins als que accepten part de l’esquema evolutiu i reserven la intervenció divina a la creació de les estructures cel•lulars més complexes: l’anomenat disseny intel•ligent.
Fa uns quants mesos el professor Juli Peretó ens feia gaudir d’un bonic article titulat : Deu o Darwin. Les faules accionistes apleguen a Europa. Denunciava que fins ara el creacionisme estava confinat als Estats Units d’Amèrica, on sols els protestants fonamentalistes volien introduir el relat del Gènesi als llibres de text de biologia. Deia: “Ara els cristians i els musulmans reclamen una nova definició de la ciència. Aquestos pseudocientífics se escampen a tot a reu del món amb la complicitat d’una minoria acadèmica per a introduir en la explicació cèl•lula i la seua màquina molecular, el concepte de disseny intel•ligent.”
El reverend William Paley del qui els fonamentalistes nord-americans agafaren com a base de la lluita contra la teoria evolutiva, trobava la intervenció de Deu en la perfecció del òrgans dels animals.
La primera onada creacionista en els anys 20 pretenia il•legalitzar l’ensenyament evolucionista, per exemple, en el cas Scopes o “judici de la mona” recrea l’hostilitat contra la intel•ligència representada pel judici contra un mestre rural que explicava l’evolució.
La segona onada es el creacionisme científic centrada en la anomenada “igualtat en el temps” per a l’ensenyament evolucionista i el relat bíblic. Es dictaren lleis en aquest sentit en 26 estats de la Unió. Declarada anticonstitucional pel Suprem perquè els jutges demostraren que l’objectiu era introduir la religió en l’ensenyament fet que és anticonstitucional.
Finalment arribà el DI a la dècada del 1990. La darrera època creacionista evita la referència explícita a Deu, per eludir l’acció de la justícia, i trasllada a escala cel•lular i molecular els arguments clàssics del disseny amb dissenyador de Paley, sense fer referència tampoc a aquest venerable precedent històric. L'aclaparadora complexitat de les cèl•lules, amb un univers de maquines moleculars que ens sorprenen, ha inspirat els neocreacionistes del DI. Ara la meravella de l'univers no és l'ull dels animals sinó el flagel - l'aparell de locomoció - dels bacteris.
És del tot improbable que el dissenyador sigui una entitat natural, com ara un bioquímic viatger del temps, vingut del futur -i açò no és un acudit, sinó una de les propostes "serioses" d'alguns defensors del DI-. Més aviat, la versemblança del DI és, afirmen els seus promotors, del tot dependent de la creença en Déu. Així doncs, a final del 2005, la sentencia del cas Dover establia nítidament que el DI és també un atemptat contra el principi constitucional de la separació església-estat perquè "el DI és una estratègia religiosa evolucionada a partir de formes anteriors de creacionisme”, en paraules del jutge Jones.
En tot cas, la invocació a causes sobrenaturals per explicar els fenòmens naturals implica l’abandonament del naturalisme metodològic, el procediment que al llarg dels darrers quasi quatre-cents anys ha fet proliferar el coneixement sistemàtic de l’univers. Les causes sobrenaturals no són demostrables ni falsables, per tant, cauen fora de les fronteres de l’activitat científica.
“Demidovich” o “Caszelly”
Es curiós el fet de traduir al castellà i interpretar el viatge a Itaca....Gaudir com jo he:
ResponderEliminarQuan surts per fer el viatge cap a Itaca,
(el viaje de tu vida)(la teua vida)
has de pregar que el camí sigui llarg,
(que sea larga )
ple d’aventures, ple de coneixences.
(que sea muy divertida, que te enseñe muchas cosas)
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
(que conozcas y te relaciones con mucha gente)
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
(aprendas mucho de los sabios)
Tingues sempre al cor la idea d’Itaca.
(no te olvides y tengas siempre presente a tu gente)
Has d’arribar-hi, és el teu destí
( debes de enseñar todo lo que has aprendido)
però no forcis gens la travessia.
(tómate la vida con calma)
És preferible que duri molts anys,
(hay que vivir mucho)
que siguis vell quan fondegis l’illa,
(cuanto más lejanos sean tus primeros recuerdos mejor)
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
(que hayas tenido una vida muy feliz)
sense esperar que et doni més riqueses
(no esperes nada más)
Itaca t’ha donat el bell viatge,
(fueron tus padres los que te dieron la oportunidad de una bella vida)
sense ella no hauries sortit.
(tus padres te parieron)
I si la trobes pobra, no és Itaca
(no dejes que tu vida te decepcione)
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet
(que no te engañe tu vida, sabia como te habrás hecho)
sabràs el que volen dir les Itaques.
(ya sabes lo que quieren decir las Itacas)
Costantin Kavafis
Alexandria
(1863-1933)
En el Llevant les hostilitats les fan
ResponderEliminarels que van al camp de la fusta o xotos. Fixat en el comportament durant el partit que ells anomenaren com "partit de germanor", no poden negar el que són: ja ho saps!
un bes
Vixca el Nastic!
Humberto Carlos Caszely
Bueno demidovich, yo te respondo en castellano que lo controlo mucho mejor...ja,ja,ja...
ResponderEliminarMe ha parecido impresionante El viatge a I taca...una buena y bonita filosofia de vida...
Un besazo y ánimo a seguir hablando de todoodddddddddddddd
Por cierto añádete a contribuyentes.
ResponderEliminary Bon dimecres!!!
Amics, diuen les males llengües que a D. Vicent Andrés Estellés li agradaven massa les dones; Eduardo Zaplana mai escriurà aquest poema.
ResponderEliminarNOTA. No se perquè me’n recordat del “Zaplanador” pot ser per la cultura? O per les dones? De totes maneres encara que fos censurable lo del mestre Estellés, lo de l’altre paio és de judici Final, res de confessió amb monsenyor i au!
ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl•labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
DEMIDOVICH YO LA VERITAT NO SE ESCRIBIR EN VALENSIANETE con que no se ni hablar bien el castella. en fin al grano que no te enrrolles charles brolles que el sapo es un sapo y los chotos pues eso chotos son..... je je je je je vizca el barsa
ResponderEliminarEtapes històriques de la política valenciana: el blasquisme
ResponderEliminarL’arrelament popular del País Valencià, i en concret de la Ciutat de València cap al republicanisme –o algunes formes de republicanisme- ha segut sempre molt notori. A finals del segle XIX, Blasco Ibàñez ja va introduir la convergència de distintes corrents republicanes –en les que sense dubte estava la federalista, de fervent tradició al País Valencià- per a cohesionar un grup polític que a pesar dels canvis produïts arreu de les èpoques sempre s’anomenat “blasquisme”.
El blasquisme va ser probablement durant, els anys 1898 i 1933, el partit més popular i característic del País Valencià. Va ser l’oposició de les “classes populars” a l’Estat sorgit de la Restauració i als seus representants locals, el membres de les classes dominants valencianes. Com perspectiva de la morfologia del grup es pot posar de relleu.
En primer lloc, ressaltar l’interclassisme blasquista. En ell es trobarem representants del sector proletari valencià amb el semi-proletariat. D’açò sorgeix una de les principals interrogacions: Quines varen ser en realitat les relacions entre blasquistes i anarquistes? Max Aub insistia en com antics anarquistes es convertien en la “brigada de xoc” del partit fundat per Blasco Ibàñez. Cap suposar que aquesta relació, si la tingueren, va ser al principi del funcionament del partit.
No cap dubte que durant els anys trenta funcionava encara algun contacte entre els blasquistes i algun anarco-sindicalista.
Però dèiem que el blasquisme fou sobre tot un partit interclassista. Junt a sectors proletaris i semi-prolitaris va participar en ells parts de la burgesia comercial valenciana, desvinculats totalment de l’església.
Evidentment el blasquisme no va monopolitzar totalment el laïcisme, si no que el va haver de compartir amb altres sectors republicans, com l’agrupat entorn a un diari tan definitori com “El Mercantil Valencià”.
El sector burges del partit anirà separant-lo de les classes populars produint-se un gir dretà com és evident. Procés que s’acceleraria durant els anys de la II República. El bloc més nombrós del blasquisme fou sense dubte la burgesia.
Puntualitzem algunes direccions dogmàtiques del blasquisme, a pesar de tot lo anteriorment exposat.
En 1892, subjecte encara a la disciplina del federalisme pimargalliano, escrivia Vicente Blasco Ibáñez: “En la bandera del meu partit i amb breus lemes estan escrites totes les aspiracions dels meus germans i les meues. Com a demòcrata aspire a aconseguir la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat; com a republicà federal defenc l'Autonomia, el Pacte i la Federació, i com a home que viu en un país regit monàrquicament, només confie en un mitjà que siga un remei de tots els mals de la meua pàtria: la Revolució”.
En este expressiu text blasquiano, procedent d’un fullet propagandístic de significatiu títol: Catecisme del bon republicà federal es tanquen, d’una manera o d’una altra, els leit-motivs d’actuació de la xicoteta burgesia valenciana que, no en va, es convertien en paradigma del partit.
Una tendència una mica obscura per la autonomia i la federació i “insurgentisme” cap a lo establert. Un anticlericarisme desaforat, Rosaris de l’Aurora trencats a garrotades, processons corejades amb la Marsellesa, efigies de sants substituïdes amb la cara de Blasco Ibàñez: heus ací els signes clars de la praxis blasquiana.
Odi al clericalisme, i també a l’Estat. Podrien portar-se a col•lació nombrosos textos per a il•lustrar la feroç fòbia davant de l’Estat de les classes populars valencianes. El mateix Blasco va descriure lúcidament - en Arròs i Tartana, una dels seus millors si no la seua millor novel•la- aquella falla amb set ninots, "set nadons colossals que componien una orquestra bigarrada, i en el centre un cavaller de frac i batuta en mà... Aquell era Sagasta i els altres els ministres..." Quan la torba - la "torba urbana" els trets de la qual per a altres països tan agudament ha analitzat Hobsbawn- crema irada els ninots, mentre la banda ataca les notes de La Marsellesa, el novel•lista observa: "¡La Marsellesa! I El Govern en la foguera! Què més podien demanar?".
Esta és, clarament, la qüestió: què més podien demanar? O el que és el mateix: és que podien demanar una mica més? Realment, poc més. Des d’una àrea marginada i/o marginal, inabastablement llunyans els ressorts del Poder i de l’Estat, primitiva i mal definida, la "torba urbana" valenciana de finals del XIX o de començaments del XX, possiblement només podia rugir La Marsellesa. I, clar està, votar blasquista. Ací començava i acabava la "Revolució".
Amb estos supòsits, el blasquisme només podia aconseguir l’enquistar-se en el poder local i aspirar a autosucceir-se perpètuament. L’habilitat de Blasco Ibáñez primer, d’Azzati després - no importa ara amb què mitjans ni amb quins procediments - la inenarrable malaptesa de la dreta antagonista - tan rudimentària ideològicament, almenys, com el propi blasquisme - el mite "mil•lenarista" de la República, són, entre altres, factors res menyspreables per a explicar històricament la llargament - i electoralment brillant - supervivència del partit fins als anys trenta.
De fet, durant les cuades finals del règim primoriverista, el blasquisme era - tal com va haver de reconèixer el mateix Lerroux - una de les escasses faccions organitzades i vives del republicanisme "històric" espanyol. Els set anys de paralització forçada de la vida parlamentària van afectar relativament poc al republicanisme blasquista o, en tot cas, li van afectar en molta menor mesura que als restants grups polítics tant a nivell valencià com, possiblement, a nivell general espanyol. No obstant això, pareix molt probable que les tensions internes - possiblement sempre latents d'una manera o un altre, donada l’heterogeneïtat social del blasquisme augmentaren entre la base popular i l’oligarquia dirigent.
El cant del cigne blasquista s’iniciava en realitat, paradoxalment, el 14 d’Abril de 1931. El naixement del règim republicà que els seguidors de Blasco havien aclamat des de feia decennis com a única recepta per a curar tots els mals del país, els desarmava ideològicament i accelerava les contradiccions internes del grup. El nou equip dirigent, presidit per Sigfrido Blasco-Ibáñez, fill menor del novel•lista, imprimiria al partit una trajectòria obertament dretana; li uniria a la revolta taula lerrouxista. Les capes populars blasquistes s’erosionaven amb el naixement d’una esquerra burgesa rival i amb la creixent maduresa del moviment obrer valencià.
Certament una etapa política en la vida valenciana s’havia exhaurit.
MASS
Fonts consultades de la Biblioteca Alfons Cucó. El País Valencià
Interesant...molt interesant desconeixa aquest de Blasco Ibañez.
ResponderEliminarPetons.
POLACOS.
ResponderEliminarYeee de Polacos nada...que somos bilingües y que cada cual se exprese como quiera...LIBERTAD LINGÜISTICA DE EXPRESIÓN!!!...
ResponderEliminarBesos.
Quan més ens semblem als POLACOS és quan patim el feixisme castellà com ells patiren el nazisme alemà.
ResponderEliminarAlgú que es diu seeeyouinthenoseaon que em diga POLACO no crec que estiga molt a prop de las CANTICAS de Berceo
ResponderEliminarDemidovich, creo que el problema de todo esto radica en que Seeyou, no se ha detenido a leer lo que aportaste y yo lo invito a que lo haga y después, en lugar de juzgar, aporte su granito a la causa...
ResponderEliminarRecordemos que este es el blog de la libertad y os recomiendo el post en el que hablé de ella...para que a nadie se nos olvide que la libertad radica en el respeto hacia el otro, aunque existan discrepancias ideológicas...
No obstante pasemos un buen rato por aquí y reitero mi opinión de que cada cual se exprese en el idioma que escoja...y que lo haga libremente según sus principios...
Un beso Davidovich y por favor entremos en filosofía y échame un capote en el post que abrí ayer sobre la tesis del Dr. Barner, del que ya tenemos más de 28 comentarios...y donde estoy yo sola intentando explicarles a estos mortales que hay un sentimiento llamado amor...desde Platón hasta nuestros días.
Feliz día y besos.