Efectes socials de la recuperació familiar del valencià

Si em permeteu voldria encetar una nova etiqueta amb el nom de "la nostra cultura" i començar amb un apunt del professor Saragossà:


Abelard Saragossà - Efectes socials positius de la recuperació familiar del valencià

Publicat en el Llibre Blanc de l'ús del valencià II editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (pàgines 170 i 171)

Efectes socials positius de la recuperació familiar del valencià

Conseqüències negatives en l’abandó familiar del valencià

Un tema social molt important és investigar quins efectes es produïxen quan uns pares valencianoparlants no eduquen els fills en valencià. Darrere d’eixe procés, sempre hi ha la voluntat d’afavorir la promoció social dels fills. Com que el castellà és la llengua dominant i calia parlar-la per a ascendir socialment, els pares valencians pensaven que, parlant en castellà als fills, els facilitarien eixe procés. Ara bé, quan hi han les condicions socials i educatives adequades la persona és capaç d’aprendre una pluralitat de llengües, com demostra la realitat sociolingüística de Suïssa i de diversos altres estats europeus. En canvi, si hi ha una ideologia que presenta el monolingüisme en castellà com a situació modèlica, els pares no veuen que els seus fills poden aprendre diverses llengües (el valencià, el castellà i, sense massa esforç, l’anglés). Ben mirat, la substitució del valencià pel castellà en l’educació dels fills està impulsada pel fet que l’estat espanyol s’ha identificat des de fa segles només amb el castellà, i ha expulsat de l’ensenyament i de l’ús públic les altres llengües d’Espanya. Justament per això, u dels canvis que s’han de produir per a assegurar la recuperació de l’ús familiar del valencià és que els governs espanyols i la seua administració s’identifiquen amb totes les llengües oficials d’Espanya i, com a conseqüència, les practiquen en la seua activitat pública.
Tornem, però, als efectes d’abandonar el valencià. Quan uns pares valencianoparlants no parlen en valencià als fills, habitualment patixen. Saben que hi ha una espècie de trencament social amb el passat, i la civilització humana no pot existir sense estar arrelada al passat i a l’experiència que un poble ha anat adquirint al llarg de la història. A més, la substitució del valencià pel castellà en la formació del fills repercutix tant sobre la persona com sobre la societat valenciana, no debades la persona i la societat són un binomi del tot conjuminat. El fet d’abandonar el valencià i acostar-se al monolingüisme en castellà afavoria que els valencians anàrem identificant-nos cada volta més poc amb la societat valenciana, procés molt greu. Quan en un poble comença a haver un sector significatiu que no s’identifica amb la seua societat, el resultat inevitable és anar descohesionant progressivament eixa societat. Per una altra banda, eixe procés social potencia el creixement del menfotisme i de les actituds egoistes en les persones. Sense equilibri entre els valors individuals i els valors col•lectius, perd la persona i perd la societat.
Cal dir que una part de les afirmacions anteriors és comprovable en els estudis de sociolingüística. Exposaré unes dades que apareixen en la tesina d’Eugeni Alberola Bisbal (La transmissió familiar del valencià a Alzira: interrupció i recuperació, Universitat de València, 18-09-2007). En els anys cinquanta i sixanta, una part significativa dels pares d’Alzira parlava als fills en castellà. Una de les persones que actuaven així opina que eixe procés tenia dos efectes: d’una banda, «els qui no parlaven en valencià es pensaven que eren superiors»; de l’altra, «no tots eren valencians». És a dir, el fet de substituir el valencià pel castellà dividia la població d’Alzira en dos parts; a més, els qui es consideraven superiors eren els «no valencians». En eixes paraules, hi ha una bona fotografia de dos efectes correlatius: deixar de sentir-se valencians i descohesionar la societat valenciana (separació entre persones poc diferents entre elles). A més, al costat de la fractura social hem de notar que la valencianitat es queda per als de baix, cosa que impulsa a continuar el procés de substituir el valencià pel castellà en tots els aspectes de la vida.
La mateixa dona que valora negativament el fet de no haver parlat als fills en valencià és molt favorable a la recuperació de l’ús social del valencià i, per a fonamentar la seua opinió, es basa en raons socials. Creu que en la seua ciutat la vitalitat del valencià ha crescut molt i que això ha tingut conseqüències positives sobre la societat d’Alzira, ja que ara «tots som valencians». De la fractura social al procés contrari: cohesionar la ciutat d’Alzira. A més, la valoració del valencià desenvolupa la consciència i la voluntat de ser valencians. Així, una altra dona entrevistada veu el valencià com a «senya d’identitat» del poble valencià.

Explicar, sempre; culpabilitzar, mai

En el procés de recuperar la consciència valenciana i la voluntat de dirigir el nostre futur, hem d’evitar un perill: culpabilitzar els valencians que, en el passat, no varen transmetre el valencià als fills. Certament, cada u és finalment responsable de la seua vida. Però també és veritat que, en tot tema social, hi han factors socials. I eixes són les causes que els investigadors valencians hem de focalitzar. La nostra obligació és mostrar com la ideologia i la política lingüística de l’estat espanyol apartava el valencià de tots els usos públics i espentava els pares a parlar en castellà als fills. En realitat, quan reduïm una actuació social negativa a una qüestió individual, en compte de contribuir a rectificar-la, ajudem a perpetuar-la. Així, si condemnem els alemanys pel feixisme dels anys trenta no contribuirem a superar aquell trauma social. La millor manera de superar-lo és mostrar com el feixisme no solament feia mal al conjunt d’Europa, sinó també al mateix poble alemany. En definitiva, les actituds socials negatives acaben per ser perjudicials per als mateixos que les practiquen.
Des del punt de vista del valencianisme, hem de tindre en compte que, quan un moviment social culpa la seua societat de la situació en què es troba, només pot aconseguir una cosa: que la seua societat desconfie d’ell. Hauríem de fugir del binomi bons i roïns. Lluny d’eixe camí maniqueu, hem d’elaborar anàlisis de la realitat social que siguen objectives, de tal manera que potencie que els valencians ens identifiquem amb nosaltres mateixos i, així, superem aquelles actituds que a la llarga ens perjudiquen, tant com a persones com a membres d’un poble.
Podem dir, per tant, que els intel•lectuals valencians deuen fer reflexions que ajuden als valencians a conéixer-se més i a autoestimar-se més, perquè qui augmenta la seua autoestima és capaç de rectificar errors i superar conflictes, de la mateixa manera que, qui es té autoodi, reproduïx indefinidament els errors i els conflictes. Si ens guiem pel nord de contribuir a conéixer-nos més i augmentar l’autoestima, els investigadors valencians ens acostarem cap a l’objectiu que hauria de ser central en la nostra activitat: fer créixer la consciència de ser valencians i incrementar la voluntat de compartir un projecte social de futur.


Els valencians castellanoparlants i el valencià

Fins ara, hem parlat dels valencians que en el passat no varen transmetre el valencià als fills i, d’una manera implícita, també hem parlat dels valencians actuals que han tingut el valencià com a llengua materna. Passem ara al tercer grup. ¿Quina hauria de ser l’actitud familiar cap al valencià dels valencians actuals que han sigut formats en castellà (o en un altre idioma)? Si estem d’acord que el valencià és un mitjà important per a augmentar la identificació com a valencians i per a fer créixer la cohesió de la societat valenciana, hauríem de deduir que les famílies valencianes castellanoparlants haurien de procurar que els seus fills tinguen estima pel valencià. De fet, els beneficis socials que comporta la recuperació de l’ús públic del valencià és el factor que pot afavorir que un pare valencià castellanoparlant decidixca parlar als fills en valencià.
En definitiva, el valencià no és una cosa que només forma part de la història valenciana. Lluny d’eixa visió retrospectiva, el valencià és fonamentalment una força prospectiva: un mitjà per a augmentar la identificació amb la societat valenciana, amb tots els efectes positius que es deriven d’eixe procés (sobretot fer créixer el compromís social i la responsabilitat davant dels altres). Eixa manera de mirar el valencià justifica l’afirmació que la llengua pròpia del poble valencià és cosa de tots, siguen els nostres pares autòctons o siguen immigrats, i independentment que la nostra llengua materna haja sigut el valencià, el castellà o una altra. Quan un poble és conscient d’ell mateix, s’autoestima i té capacitat crítica, els membres d’eixe poble viuen d’una manera més satisfactòria. I eixe és un objectiu que hauríem de buscar tots els valencians.